Un monestir és un tipus d'edificació per a la reclusió dels religiosos, que hi viuen en comú. Originàriament un monestir era la cel·la d'un sol monjo, dit en aquest cas ermità o anacoreta. Posteriorment la tendència fou la reunió dels diversos monjos per establir una vida en comú. En aquest cas els monestirs cristians s'anomenen abadies, (regides per un abat) o priorats, (regits per un prior), segons el nombre de monjos. En tots els casos, la característica és la situació isolada del monestir, almenys originàriament, per tal de dur una vida espiritual apartada dels homes. En aquest sentit el monestir es contraposa al convent, seu d'una comunitat religiosa que no s'aparta dels homes sinó que viu entre ells.

​

Els monestirs poden variar molt en grandària; des d'una petita llar que allotja només a un ermità o, en el cas de les comunitats, des d'un únic edifici d'habitatges per a un superior i dos o tres monjos o monges, als complexos immensos d'habitatges, finques i tallers per a desenes o centenars de monjos o monges.

​

Moltes religions i filosofies tenen tradicions monàstiques, en la qual les persones es comprometen a una vida religiosa al marge de la societat secular vivint en un monestir. La paraula monestir també es fa servir en altres religions per a referir-se a aquest tipus de comunitats. En la majoria de les religions la vida dins dels monestirs es regeix per les regles de la comunitat que estableix entre altres coses el gènere dels habitants, obligant-los a romandre en el celibat així com a la poca o nul·la propietat personal.